PRÀCTIQUES DE LITERATURA, TEMA 1

Els textos que llegiràs a continuació pertanyen a autors citats al tema 1 de literatura. Rellegeix el tema i contesta:

a) A quin dels tres corrents narratius creus que pertanyen els textos 2, 3 i 4?
b) El text 1 és assagístic, argumentatiu. L'autor, però, és també un narrador dels que se citen al tema 1. Tenint en compte el contingut del text, quin corrent narratiu creus que segueix, quan es posa a escriure novel·les? Justifica la resposta.
c) Quin d'aquests textos és de Mercè Rodoreda? Per què ho creus?
d) Redacta un text de característiques similars a algun d'aquests quatre.

TEXT 1

Ho he anat fent a poc a poc, això d'abandonar els adjectius.

S'han quedat amb mi, és clar, els indispensables, que són els absolutament vulgars: gran, petit, alt, baix, net, brut, ample, estret, llarg, curt… són els adjectius que serveixen per explicar les coses, les coses tal com són, no com nosaltres veiem les coses; la mena d'adjectius que he citat, doncs, són els instruments de la modèstia expositiva, i útils perquè el lector entengui què diem. Els altres adjectius, es poden fer servir amb una d'aquestes dues intencions: per aconseguir autosatisfacció literària (legítima) o per impressionar el personal (legítima).

Amb el temps m'he adonat que quan mirem les coses no veiem mai adjectius. Ni quan mirem una posta de sol, que ja és dir. Els adjectius no els veuen ni els advocats, ni els químics, ni els caps de departament, ni els informàtics. Ningú. Naturalment, ni els escriptors. Els únics adjectius que veiem en les coses pertanyen a la citada família dels vulgars: una fulla verda. Els escriptors han fet cas dels crítics i han pactat que dir 'una fulla verda' no és literatura. Dir 'un verd tendre' ja comença a fer bonic, senzillament perquè un verd que sigui tendre és bonic, però tendre és encara una realitat objectiva del verd, apreciable per una majoria, i per tan no hem sortit de la vulgaritat. Tothom pot veure que aquell verd és tendre.

La literatura adjectivista consisteix a posar darrera les coses alguns adjectius que no responen a la realitat sinó a la imaginació. Un verd fatigat, per exemple. Això ja comença a funcionar, literariàment. Si d'una alzina diem que presenta un verd compacte i fatigat ja ens acostem a la condició d'escriptor. És a dir, a la condició de la persona que es diferencia de les altres persones perquè no es limita a veure les coses través dels ulls sinó que, per l'orgull professional de veure-les diferents, s'esforça a veure-les a través dels adjectius. […]" 

TEXT 2

Caminàrem pel moll del canal, fins al port. Els docs estaven closos. Només hi havia, a l'aigua verda, una barcassa-cisterna platejada i, bastant lluny, a l'ombra dels pollancres, tres noiets que nedaven nus. Ens aturàrem una llarga estona sota el grup de Neptú i les Nàiades. 

Vaig enamorar-me'n més tard. Sé bé quan i com. Tota la vila era al jardí. La gent dinava per grups, asseguda a l'herba. Érem sota els tells de vora el tennis. Darrera d'ella, jo veia la cantonada daurada del casal, les barraques blanques i vermelles, blanques i verdes, blanques i blaves de la kermesse i la toia que coronava el pal de la cucanya. Posà el darrer plat damunt el tovalló, es deixà caure enrere, damunt l'herba, i se li inflà el pit. Mirava la llum en el fullam. Vaig dir: 
—T'estimo. 
Era veritat? Romangué immòbil, la boca se li féu més íntima, delicada, visceral, i em mirà amb fixesa. 
—T'estimo. 
Era veritat? Vaig inclinar-me cap als seus llavis frescos i vaig deixar rodolar el cap al seu costat. L'amava pregonament. 
Quan s'incorporà i m'oferí les mans, per primera vegada vaig veure, enlairat per damunt de la seva espatlla, el seu tercer braç. 
Mossèn Pere jugava a tennis. Corria a la xarxa, a collir la pilota, i la sotana li voleiava damunt els mitjons negres, mentre allargava la raqueta. Tenia la cara vermella i suada sota la boina. Se li formaven gotes entre les celles i darrera les aletes del nas, i bleixava de cansament. Digué: 
—Fill meu, ¿és aquest el teu amor més durable que les roques? ¿No has pensat què serà del teu amor, si només és amor al cos, quan la vellesa hagi enderrocat l'ídol dels teus sentits? En altre lloc cal col·locar-lo, col·locar-lo en allò que és immortal i incorruptible, en allò que mereix l'amor de Déu mateix. I els anys passaran damunt un lligam infrangible. Quins ulls, quina orbetat és la teva? ¿No saps mirar cap a la contrada on les coses duren, no saps construir per a l'eternitat? Que el teu amor sigui obediència al Senyor, via del Senyor, per la qual les coses del Senyor siguin fetes. Que hi hagi Ell estimant-se en vosaltres, i què importaran aleshores els defectes dels cossos, home lleuger? 
Vaig dir: 
—Sé què pots dir i què et fa plorar. Si tu ets perfecta i angèlica, per què no puc estimar-te i veure't a tu sola? Si en tu no t'estimo a tu, a tu en cada corba del teu cos, en cada gram del teu pes i en cada plec o cada nus del teu pensament, què és el meu amor? ¿Una dolorosa mentida? ¿I si jo et digués que amor en tu la teva semblança, la semblança de tu amb tu mateixa? T'he vist rompre't, desfer-te, com si s'haguessin glaçat els miralls. 
Lucette passà perseguint el gos, alegre, corrent, travessant la tarda. 
Ella es féu tallar el braç. Quan la vaig anar a buscar a la clínica, tenia el rostre un xic trist, amb un somriure las, d'abandó desesperat. 
Ens instal·làrem al casal. 
Ja sóc sol. Sol amb els rosers i les pedres, les llindes de quimeres fitomorfes de les finestres. Ja tot és al darrer dia, al punt més alt de nosaltres mateixos. No he estat feliç.

TEXT 3

L'ARBRE DOMÈSTIC

 
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.

Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tracatava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre. 

Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia. 

Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir. 

—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat. 

L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué: 

—No pot ésser. 

—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa. 

Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.) 

—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu? 

—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans. 

—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci. 

Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar: 

—Què és d'interès nacional, això? 

—I tant! 

—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar. 

Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no es sentiria ben pagat? 

TEXT 4

Abans de morir voldria fixar els dos darrers anys de la meva vida, explicar, per explicar-m'ho a mi mateixa, tot el que m'han obligat a no poder viure. Una tarda de darreries d'hivern, tenia tant de fred, que vaig entrar en un cafè a beure un grog. El cafè es deia "Cafè dels Ocells". Em vaig asseure a una taula ran de finestra. La gent que passava pel carrer caminava de pressa i corbada. Jo estava nerviosa; havia tingut una discussió amb el professor de pintura perquè em deia que havia d'atenuar els colors i jo creia que no. I creia que era un home antiquat i que tema mal gust i trobava completament absurd que no em volgués entendre i que no trobés que, de la manera que jo pintava, era de la manera que jo havia de pintar. A més a més estava de mal humor perquè ja feia quinze dies que havia d'haver rebut el xec del meu oncle, i la mestressa de la pensió, en sortir, al matí, m'havia fet preguntar quan li pagaria la nota. Encara més misèries: la ploma estilogràfica m'havia caigut a terra i s'havia despuntat. Vaig demanar ploma i tinter al mosso del cafè: volia escriure al meu oncle de seguida. Mentre treia paper i sobres de la cartera, un home se'm va asseure al costat. Un home que no tenia res d'extraordinari i jo ni m'hauria adonat de la seva presència si no se m'hagués assegut al costat amb una audàcia que vaig considerar revoltant, sobretot havent-hi, com hi havia, moltes taules buides. Tenia fama de ser esquerpa i salvatge entre els companys de classe a més de persona "fàcilment irritable i amb reaccions inesperades i violentes". Aquell home al meu costat, quiet com una pedra, l'ombra que em feia la seva cartera que havia deixat dreta damunt de la taula — una cartera de cuir marró, bona, però usada, amb tanques i panys de metall — , em va empènyer, gairebé sense reflexionar, a abocar-li el grog que em quedava al vas.

— No té importància.

La seva veu encara em va fer indignar més. Una veu freda, fosca, acompanyada d'una mirada indiferent. Es va treure el mocador i es va eixugar els pantalons amb calma.

— Ha estat una acció volguda.

— No penso haver-vos molestat gens.

— Per què us heu assegut a la meva taula?

— Ah, no, perdó; sou vós que us heu assegut a la meva.

El vaig mirar sorpresa.

— Les taules de cafè no tenen propietari: són del primer que arriba.

— Sóc persona d'habituds: vinc cada dia a aquest cafè, a la mateixa hora, i m'assec invariablement en aquesta taula, tant a l'estiu com a l'hivern.

 * * *

 L'endemà vaig tornar al cafè. Ell entrà i anà a asseure's a la seva taula. Jo m'havia assegut a la banda oposada d'on seia ell.

Ens vam mirar i vam riure. El dia anterior, abans d'adormir- me, havia pensat en l'incident del grog i ja em sabia greu.

En sortir del cafè em vaig adonar que em seguia. En arribar a la porta de la pensió em va dir:

— Us voldria demanar una cosa i consti que per a mi té importància: que vingueu al cafè, si podeu, cada dia. Si no ho voleu, ni us adreçaré la paraula. La vostra presència em farà bé.

És un prec que us faig.