TRIA D’AFORISMES DE JOAN
FUSTER
Ningú no s’ha d’enganyar: dir "bon dia"
ja és fer literatura.
Els matemàtics són una mena de poetes fraudulents,
que, de fet, intenten l’única poesia possible.
Les neurastènies, ben administrades, sempre han
donat un cert bon resultat. La poesia lírica, per exemple.
Els versos que canten a l’amor han estat escrits
després, ja en una estona de tedi o desesperació -i per tal de remeiar-la.
Hi ha una manera de llegir novel·les que consisteix
a no veure-hi sinó simples -i gratuïtes- xafarderies sobre desconeguts. És, cal
dir-ho, la manera de llegir-ne més senzilla, estesa i atractiva.
La meua posteritat serà de paper.
Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és
el primer que us negaran els vostres enemics.
L’eufemisme és ja, en si, una mentida.
No començarem a conèixer una persona fins que no la
veurem fora de si.
Si el sentit comú –allò que en diem sentit comú–
fos realment comú, enfolliríem.
De tota manera, és aconsellable que envelleixis
simultàniament amb el teu cos.
Sembla una bajanada, però la primera condició de
ser cínic és que els altres no ho siguin.
Forma part d’una bona educació saber en quines
ocasions cal ser mal educat.
A mi, l’alcohol em fa més comprensiu.
Potser mai no som tan sincers com quan fingim ser
sincers.
Modèstia de l’autor. –Els aforismes– els meus com
els de tothom –són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.
-Què passa?
- El temps
I, en efecte, això
que passa és el temps.
Per això crec que no hi ha una diferència massa
essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la
morfina.
Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe,
o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.
En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència
sol ser un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor –és el
millor.
Rarament es pot formular una veritat –cert tipus de
veritat, en tot cas– sense que sembli una insolència.
Perquè l’ull pugui veure’s ell mateix, li cal la
mediació de l’espill. La consciència també en necessita un, d’espill. No ens
veiem –o coneixem– sinó mirant-nos en altri.
Els llibres no supleixen la vida, però la vida
tampoc no supleix els llibres.
Les poques lectures aparten de la vida; les moltes
ens hi acosten.
Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula
escrita, bé sigui per se, bé sigui a contrario sensu, acaba sempre
per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir.
La literatura consisteix a parlar de
literatura.
Un bon llibre sempre és una provocació.
Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és
rellegir.
No tothom és capaç d’avorrir-se. El tedi exigeix
una tècnica refinada i una predisposició personal ben particular. En essència:
cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne enyorament.
“No nacen
las ideas de los puños” És evident. Però les nostres idees són unes altres
després de les punyades. Sobretot si som els qui les hem rebudes.
Desenganyeu-vos, amics assistents als concerts: la
música –tota la música, de Bach a Armstrong- és per a dansar-la i tocar-la.
Per regla general, la literatura catalana moderna
és una literatura de marits satisfets, sedentaris i no enganyats. Per això
resulta una mica fada i, sobretot, monòtona.
L’home ben educat ha de saber necessàriament en
quines ocasions està obligat a ser això que se’n diu un maleducat. Altrament,
la seua educació seria incompleta.
En el diàleg, més important que parlar és escoltar
el que els altres diuen.
Benaventurats els qui han tingut un mestre –maître
à penser[1],
s’entén-, perquè ells podran renegar-lo.
Només ens pot refutar un que pense com nosaltres.
Si l’home adult enyora la seua infància, és perquè
no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament.
Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què
sé jo?, confitura o música de Bach.
Una persona que ens estima és un perill permanent.
Obediència és seguretat.
Contra el bé i contra el mal –contra les
pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.
Pensa –sobre tu mateix, sobre el món, sobre
qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.
No desertes, rebel·la’t –si pots, és clar.
No aconselles a ningú que no faça una cosa, si no
l’has feta tu abans, ni li aconselles que en faça alguna, si tu ja l’has feta.
Però, per poc que pugues, no aconselles mai res.
La veritat no sempre coincideix amb la justícia,
t’ho advertisc.
De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.
Els adjectius són sempre subjectius.
La primera obligació d’un escriptor és de fer-se
llegir.
Qui té llengua, de Roma ve.
Aprofiteu la primera ocasió que se us presente, per
erigir-vos en acusadors abans que els altres: amb això ja tindreu mitja partida
guanyada.
Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res!
Res no uneix tant com una bestiesa compartida
Les dones viuen; els homes, en general, es pensen
viure.
Viure és antihigiènic.
Som sincers en la mesuRa que ens convé ser—ho, i no
més.
La felicitat...
La felicitat, diguem-ho clarament, consisteix en qualsevol forma d’abús.
La sort va a parar a qui en té.
L’amor ens permet de ser imbècils impunement.
No és que m’agrade dir “jo”; és que no tinc dret a
paRlar amb un altre pronom personal.
I morir deu ser deixar d’escriure.
Allò que més m’interessa de les “meues” (diguem-ne
“meues”) idees són les objeccions que jo mateix podria posar-hi.
Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce
a dir el que hauria de pensar.
M’odien, i això no té importància; però m’obliguen
a odiar-los, i això sí que en té.
Corregir i augmentar: això és la cultura.
No faces de la teua ignorància un argument.
Tens un cos: aprofita’l, aprofita-te’n.
No acceptes la derrota fins que no trobes que en
sortiràs guanyant.
Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la
mateixa naturalesa de les coses.
Quan comences una conversa amb algú, de fet ja li
estàs demanant un favor.
No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó.
Una manera de venjar-se del món és fabricar fills.
Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són
amors, són manies.
Una persona sana no filosofa, viu.
No faces versos sobre la mort: és inútil. Fes
testament, que resulta molt més pràctic.
