EXAMEN TEXT DE CREACIÓ PRIMERA AVALUACIÓ. ALGUNES MOSTRES DEL QUE HEU FET

TEXT DE PARTIDA

REMOR DE VEUS AL CEMENTIRI

En aquesta nit de fred intensíssim sembla que els estels tremolen més que de costum.

Al cor de la vall, entre una lleugera i constant remor de rierols i arbredes, dorm un petit poble de muntanya perdut en la tenebra. Sols una finestra brilla il·luminada; darrere els vidres, un home llegeix àvidament amb el cap entre les mans. De vegades, aquest home s’aixeca, es passeja per la cambra; els seus gestos nerviosos ens fan endevinar que parla tot sol... Quan de nou torna als seus llibres la seva afició és més concentrada, el seu interès més viu, més intens.

A fora, hom diria que tota l’atenció de la immensa nit, fosca i freda, és pendent d’aquest marc de llum groga dintre del qual un home estudia.

Van passant les hores lentament (lentament...?). A la feble resplendor que es vessa del cel es pronuncia en la penombra la ratlla ondulant d’un camí que baixa dels pics de la serra i desapareix sota les arbredes negres de la vall. Silenciosament les aigües del riu s’obren un pas entre les altes muntanyes; un ocell aleteja pels vímets de la ribera.

Ja molt entrada la nit, l’home que estudia abandona els llibres; roman un moment amb la mà sobre el front; a la fi s’aixeca i apaga el llum. Tot desapareix com esborrat per un poder màgic. Aleshores la vall esdevé més fosca; els estels molt més brillants i remorosos...

Al cap d’una llarga estona de quietud, quelcom extraordinari trenca la calma nocturna: heus ací que, al vessant de la muntanya més propera, s’hi encén un petit núvol fosforescent; que aquest núvol es belluga, tremola; que sura sobre els prats. Ara la seva feble lluïssor descobreix una pedra blanca, ara una creu, ara la soca d’un xiprer, ara una planta de flors pàl·lides. De prompte el núvol es parteix en mil llumets blaus que fugen per terra... Remor de veus?

En efecte; unes paraules clares, com d’argent, però al mateix temps molt llunyanes, es deixen sentir per l’aire fred de la nit.

  

Ernest Martínez Ferrando, Històries i fantasies, Ed. Alfons el Magnànim, València 1992

ENUNCIAT DE L'EXERCICI

2a) Redacta un text de característiques similars a “Remor de veus al cementeri”, pel que fa a la tipologia textual i recursos expressius, en què narres literàriament una situació misteriosa que trenca la calma de la nit (150 paraules)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

MARTA PELLICER CANO

T'ESTIME

La lluna es desperta a meitat dels grotescos pinars de la muntanya, balla amb les estrelles i s'aixequen els rumors del vent. La claror d'una caseta de muntanya trenca amb la foscor; a dins, s'hi divisa una dona que escura els plats amb la paciència a les mans. Es tracta d'una dona aparentment d'uns cinquanta anys amb la felicitat intacta. Mentre escura, mira per la finestra i somriu com si li somrigués a algú. Acaba la tasca que havia emprés feia una avorrida estona i s'eixuga les mans amb un suau tovalló.

La dona apaga fugaçment els llums de la casa i surt a la terrassa amb cautela. Observa detingudament el sostre d'estels que l'observen i aquests li fan un gest de reconeixement.

De sobte, un estel descendeix cap a ella i s'atura a l'alçada dels seus ulls redons i afables de color café. L'estel li llança un petó i ella el rep dient-li "t'estime", junt amb un vocatiu que es correspon amb el nom del seu fill. La llum desapareix com si mai hagués existit. El cel, enamorat de la lluna amb tota la plenitud, la fa desaparèixer.

Aquesta esfera redona ix del seu amagatall, però ara desprén una tonalitat vermella; es deixa captar pels ulls d'ella que, encisada, gaudeix de l'escena.

Virtuts: és volgudament líric, conserva el caràcter màgic del text de partida, respecta el temps verbal i inclou algunes figures retòriques per tal de garantir-ne la poeticitat. 

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ÀNGEL LLOPIS MANZANO

L'OLOR A XOCOLATA

Aquella nit, perfectament encarrilada per ser-ne una més, una d'angoixant i tediosa, pràcticament feia la mateixa calitja que durant aquell estiu ens assetjava diàriament. Les hores queien sota els ulls dels xiquets, ja quasi no s'hi veia ningú pel passeig de la platja i em disposava a entrar al llit i llegir-hi una mica. Mentrestant, la meva dona m'esperava amb la tovallola al cap, encara podia sentir l'olor d'aquell sabó barat del mercat, que semblava de xocolata i que tant m'encisava.

Em disposava a despullar-me, no havia tingut temps de dutxar-me aquella vesprada, i tampoc pretenia fer-ho, tot i estar marmolat i privat del sexe per eixa nit, però tant em feia. Últimament només em centrava en complir al treball, m'estava distanciant de la meva dona i els dos ho sabíem.

Al cap d'una llarga estona de silenci i d'absències del cruiximent de molls a l'habitació, vam sentir com un rebombori que s'aglomerava a la vora de la mar. Sentíem crits de tristesa i notàvem la curiositat de la gent penetrar les parets d'aquella caseta, herència de ma mare, a primera línia, una vertadera virtuositat arquitectònica.

Vam decidir baixar i, per sorpresa meva, l'olor a xocolata se m'apropava tant com ja no recordava, i m'agafava de la mà, per veure aquella monstruositat aturada a l'arena. Es tractava d'un animal gegant, ens mirava patint, semblava que no podia respirar, era un fàstic que tanta gent aprofitara per maltractar aquella pudor d'ànima en pena, però realment ningú sabia què fer. Sincerament, odiava la gent amb pretensions d'heroïna, però em veia amb la necessitat d'actuar, calia buscar la protectora d'animals i trobar solució el més aviat possible. Em dirigia cap al cotxe quan, de sobte, aquella monstruositat va iniciar un moviment estrany, aletejava frondosament, fins que va aconseguir capgirar-se i dirigir-se envers la mar. Aleshores tothom féu un esglai, una filera de tortuguetes acabaven de fer presència, tots desprotegides, va ser meravellós. Neus em féu un bes i quin goig; aquella nit compartírem l'olor de xocolata altra vegada, després de tant de temps.

Virtuts: moltes figures retòriques per tal de dir sense dir (l'olor de xocolata com a metàfora de la dona...); hi està molt ben retratada la poeticitat de la nit i l'acostament dels protagonistes gràcies a un fet extraordinari (que contrasta amb la fredor que produeix la quotidianitat).

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

CRISTINA R. DONET

(Sense títol)

Dalt de la petita muntanya es troba la casa d'un home, fa més d'una setmana que no pot dormir tranquil i que no s'acosta al poble. La gent del poble creu que s'ha tornat boig, altres sols pensen que ja ho superarà.

És una nit d'agost com una altra, l'home deixa les finestres obertes perquè l'agradable frescoreta inunda la casa, l'única novetat és que ara és sol i, quan ho recorda, amaga el cap entre les mans i plora.

Entrada la nit, la frescoreta s'ha convertit en un aire gelat d'hivern, es desperta i quan es disposa a tancar l'última finestra sent una veu que el crida. Corre cap a la porta i quan l'obri tot està nevat, però ell corre darrere eixa veu i crida el seu nom desesperadament. De sobte, la veu calla. Ell torna a pronunciar el seu nom mentre tremola de fred. Una altra vegada la veu. Es gira i s'acosta a l'avenc enorme que té al davant. Es deixa caure al terra i torna a plorar, però sense esperar-s'ho, una mà es posa al seu muscle. Alça la vista i és ella, la que pronunciava el seu nom, per qui plorava i no podia dormir. Li dóna igual la resta del món, l'agafa de la mà i s'endinsen junts a l'avenc on ella es matà fa més d'una setmana.

Virtuts: és un text treballat, es nota que està pensat per produir l'efecte final. Paraules com "avenc", "endinsar"... el fan molt literari. També és bonic que no ens diga d'entrada per què el personatge està trist, i que ho descobrim al mateix moment que llegim el desenllaç. Conserva, doncs, l'ambient misteriós del text inicial.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

IVAN PERONA RUBIO

(Sense títol)

Són les tres de la matinada i Joanet està sol a casa. Bé, no sol del tot, acompanyat del seu gos. Joanet dorm tranquil·lament quan, de sobte, es desperta alterat perquè ha sentit un degoteig, com si una aixeta estigués mig oberta. Joanet, al qual la por el domina més que el sentit comú, abaixa el braç del llit per tal que el seu millor amic li llepe la mà, per veure si així es tranquil·litza. Mitja hora més tard, a les tres i mitja de la matinada, Joanet, ja més tranquil, decideix alçar-se i anar a tancar l'aixeta. Però, quan encén el lllum, Joanet s'adona que allò que degotava és la sang del seu millor amic decapitat.

Però, aleshores, què és allò que ha llepat la mà de Joanet?

Virtuts: és, directament, de terror. El text no acaba ací, sinó que ens deixa endevinar fets terribles que succeïran després. 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JOSEP LORENTE MELIS

FOSSA A LA FOSCA

És fosc des de fa unes hores. Fa unes hores que ja no hi ha claror. Prop d'aquest petit poble, la foscor llunyana als fanals ha envaït la totalitat del turó.

Únicament aquells animalets silvestres fets a la nit veuen, si volen, alguna casa més enllà de la simple silueta del turó. A l'altra banda hi ha un poble més petit que l'anterior. Un petit camí fet per a l'accés dels vianants s'obri pas davant del fort pendent, els fajos elevats, els roures rectilinis, els sòls resultants de la lixiviació. Quan comença a allunyar-se el fum de núvols, la llum de la Lluna ho il·lumina. La llum de la Lluna els il·lumina. Aquells que són il·luminats no diuen res. No poden. La Lluna enlluerna tan ràpidament com pot tots els habitants d'aquesta fossa comuna. Habitants republicans sense memòria.

Virtuts: una mena de crescendo final fa encisador aquest text, que comença com una descripció suau de l'ambient nocturn. És líric i acaba sent intens. 

PRÀCTIQUES DE LITERATURA, TEMA 1

Els textos que llegiràs a continuació pertanyen a autors citats al tema 1 de literatura. Rellegeix el tema i contesta:

a) A quin dels tres corrents narratius creus que pertanyen els textos 2, 3 i 4?
b) El text 1 és assagístic, argumentatiu. L'autor, però, és també un narrador dels que se citen al tema 1. Tenint en compte el contingut del text, quin corrent narratiu creus que segueix, quan es posa a escriure novel·les? Justifica la resposta.
c) Quin d'aquests textos és de Mercè Rodoreda? Per què ho creus?
d) Redacta un text de característiques similars a algun d'aquests quatre.

TEXT 1

Ho he anat fent a poc a poc, això d'abandonar els adjectius.

S'han quedat amb mi, és clar, els indispensables, que són els absolutament vulgars: gran, petit, alt, baix, net, brut, ample, estret, llarg, curt… són els adjectius que serveixen per explicar les coses, les coses tal com són, no com nosaltres veiem les coses; la mena d'adjectius que he citat, doncs, són els instruments de la modèstia expositiva, i útils perquè el lector entengui què diem. Els altres adjectius, es poden fer servir amb una d'aquestes dues intencions: per aconseguir autosatisfacció literària (legítima) o per impressionar el personal (legítima).

Amb el temps m'he adonat que quan mirem les coses no veiem mai adjectius. Ni quan mirem una posta de sol, que ja és dir. Els adjectius no els veuen ni els advocats, ni els químics, ni els caps de departament, ni els informàtics. Ningú. Naturalment, ni els escriptors. Els únics adjectius que veiem en les coses pertanyen a la citada família dels vulgars: una fulla verda. Els escriptors han fet cas dels crítics i han pactat que dir 'una fulla verda' no és literatura. Dir 'un verd tendre' ja comença a fer bonic, senzillament perquè un verd que sigui tendre és bonic, però tendre és encara una realitat objectiva del verd, apreciable per una majoria, i per tan no hem sortit de la vulgaritat. Tothom pot veure que aquell verd és tendre.

La literatura adjectivista consisteix a posar darrera les coses alguns adjectius que no responen a la realitat sinó a la imaginació. Un verd fatigat, per exemple. Això ja comença a funcionar, literariàment. Si d'una alzina diem que presenta un verd compacte i fatigat ja ens acostem a la condició d'escriptor. És a dir, a la condició de la persona que es diferencia de les altres persones perquè no es limita a veure les coses través dels ulls sinó que, per l'orgull professional de veure-les diferents, s'esforça a veure-les a través dels adjectius. […]" 

TEXT 2

Caminàrem pel moll del canal, fins al port. Els docs estaven closos. Només hi havia, a l'aigua verda, una barcassa-cisterna platejada i, bastant lluny, a l'ombra dels pollancres, tres noiets que nedaven nus. Ens aturàrem una llarga estona sota el grup de Neptú i les Nàiades. 

Vaig enamorar-me'n més tard. Sé bé quan i com. Tota la vila era al jardí. La gent dinava per grups, asseguda a l'herba. Érem sota els tells de vora el tennis. Darrera d'ella, jo veia la cantonada daurada del casal, les barraques blanques i vermelles, blanques i verdes, blanques i blaves de la kermesse i la toia que coronava el pal de la cucanya. Posà el darrer plat damunt el tovalló, es deixà caure enrere, damunt l'herba, i se li inflà el pit. Mirava la llum en el fullam. Vaig dir: 
—T'estimo. 
Era veritat? Romangué immòbil, la boca se li féu més íntima, delicada, visceral, i em mirà amb fixesa. 
—T'estimo. 
Era veritat? Vaig inclinar-me cap als seus llavis frescos i vaig deixar rodolar el cap al seu costat. L'amava pregonament. 
Quan s'incorporà i m'oferí les mans, per primera vegada vaig veure, enlairat per damunt de la seva espatlla, el seu tercer braç. 
Mossèn Pere jugava a tennis. Corria a la xarxa, a collir la pilota, i la sotana li voleiava damunt els mitjons negres, mentre allargava la raqueta. Tenia la cara vermella i suada sota la boina. Se li formaven gotes entre les celles i darrera les aletes del nas, i bleixava de cansament. Digué: 
—Fill meu, ¿és aquest el teu amor més durable que les roques? ¿No has pensat què serà del teu amor, si només és amor al cos, quan la vellesa hagi enderrocat l'ídol dels teus sentits? En altre lloc cal col·locar-lo, col·locar-lo en allò que és immortal i incorruptible, en allò que mereix l'amor de Déu mateix. I els anys passaran damunt un lligam infrangible. Quins ulls, quina orbetat és la teva? ¿No saps mirar cap a la contrada on les coses duren, no saps construir per a l'eternitat? Que el teu amor sigui obediència al Senyor, via del Senyor, per la qual les coses del Senyor siguin fetes. Que hi hagi Ell estimant-se en vosaltres, i què importaran aleshores els defectes dels cossos, home lleuger? 
Vaig dir: 
—Sé què pots dir i què et fa plorar. Si tu ets perfecta i angèlica, per què no puc estimar-te i veure't a tu sola? Si en tu no t'estimo a tu, a tu en cada corba del teu cos, en cada gram del teu pes i en cada plec o cada nus del teu pensament, què és el meu amor? ¿Una dolorosa mentida? ¿I si jo et digués que amor en tu la teva semblança, la semblança de tu amb tu mateixa? T'he vist rompre't, desfer-te, com si s'haguessin glaçat els miralls. 
Lucette passà perseguint el gos, alegre, corrent, travessant la tarda. 
Ella es féu tallar el braç. Quan la vaig anar a buscar a la clínica, tenia el rostre un xic trist, amb un somriure las, d'abandó desesperat. 
Ens instal·làrem al casal. 
Ja sóc sol. Sol amb els rosers i les pedres, les llindes de quimeres fitomorfes de les finestres. Ja tot és al darrer dia, al punt més alt de nosaltres mateixos. No he estat feliç.

TEXT 3

L'ARBRE DOMÈSTIC

 
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.

Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tracatava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre. 

Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia. 

Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir. 

—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat. 

L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué: 

—No pot ésser. 

—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa. 

Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.) 

—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu? 

—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans. 

—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci. 

Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar: 

—Què és d'interès nacional, això? 

—I tant! 

—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar. 

Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no es sentiria ben pagat? 

TEXT 4

Abans de morir voldria fixar els dos darrers anys de la meva vida, explicar, per explicar-m'ho a mi mateixa, tot el que m'han obligat a no poder viure. Una tarda de darreries d'hivern, tenia tant de fred, que vaig entrar en un cafè a beure un grog. El cafè es deia "Cafè dels Ocells". Em vaig asseure a una taula ran de finestra. La gent que passava pel carrer caminava de pressa i corbada. Jo estava nerviosa; havia tingut una discussió amb el professor de pintura perquè em deia que havia d'atenuar els colors i jo creia que no. I creia que era un home antiquat i que tema mal gust i trobava completament absurd que no em volgués entendre i que no trobés que, de la manera que jo pintava, era de la manera que jo havia de pintar. A més a més estava de mal humor perquè ja feia quinze dies que havia d'haver rebut el xec del meu oncle, i la mestressa de la pensió, en sortir, al matí, m'havia fet preguntar quan li pagaria la nota. Encara més misèries: la ploma estilogràfica m'havia caigut a terra i s'havia despuntat. Vaig demanar ploma i tinter al mosso del cafè: volia escriure al meu oncle de seguida. Mentre treia paper i sobres de la cartera, un home se'm va asseure al costat. Un home que no tenia res d'extraordinari i jo ni m'hauria adonat de la seva presència si no se m'hagués assegut al costat amb una audàcia que vaig considerar revoltant, sobretot havent-hi, com hi havia, moltes taules buides. Tenia fama de ser esquerpa i salvatge entre els companys de classe a més de persona "fàcilment irritable i amb reaccions inesperades i violentes". Aquell home al meu costat, quiet com una pedra, l'ombra que em feia la seva cartera que havia deixat dreta damunt de la taula — una cartera de cuir marró, bona, però usada, amb tanques i panys de metall — , em va empènyer, gairebé sense reflexionar, a abocar-li el grog que em quedava al vas.

— No té importància.

La seva veu encara em va fer indignar més. Una veu freda, fosca, acompanyada d'una mirada indiferent. Es va treure el mocador i es va eixugar els pantalons amb calma.

— Ha estat una acció volguda.

— No penso haver-vos molestat gens.

— Per què us heu assegut a la meva taula?

— Ah, no, perdó; sou vós que us heu assegut a la meva.

El vaig mirar sorpresa.

— Les taules de cafè no tenen propietari: són del primer que arriba.

— Sóc persona d'habituds: vinc cada dia a aquest cafè, a la mateixa hora, i m'assec invariablement en aquesta taula, tant a l'estiu com a l'hivern.

 * * *

 L'endemà vaig tornar al cafè. Ell entrà i anà a asseure's a la seva taula. Jo m'havia assegut a la banda oposada d'on seia ell.

Ens vam mirar i vam riure. El dia anterior, abans d'adormir- me, havia pensat en l'incident del grog i ja em sabia greu.

En sortir del cafè em vaig adonar que em seguia. En arribar a la porta de la pensió em va dir:

— Us voldria demanar una cosa i consti que per a mi té importància: que vingueu al cafè, si podeu, cada dia. Si no ho voleu, ni us adreçaré la paraula. La vostra presència em farà bé.

És un prec que us faig.