EXAMEN TEXT DE CREACIÓ PRIMERA AVALUACIÓ. ALGUNES MOSTRES DEL QUE HEU FET

TEXT DE PARTIDA

REMOR DE VEUS AL CEMENTIRI

En aquesta nit de fred intensíssim sembla que els estels tremolen més que de costum.

Al cor de la vall, entre una lleugera i constant remor de rierols i arbredes, dorm un petit poble de muntanya perdut en la tenebra. Sols una finestra brilla il·luminada; darrere els vidres, un home llegeix àvidament amb el cap entre les mans. De vegades, aquest home s’aixeca, es passeja per la cambra; els seus gestos nerviosos ens fan endevinar que parla tot sol... Quan de nou torna als seus llibres la seva afició és més concentrada, el seu interès més viu, més intens.

A fora, hom diria que tota l’atenció de la immensa nit, fosca i freda, és pendent d’aquest marc de llum groga dintre del qual un home estudia.

Van passant les hores lentament (lentament...?). A la feble resplendor que es vessa del cel es pronuncia en la penombra la ratlla ondulant d’un camí que baixa dels pics de la serra i desapareix sota les arbredes negres de la vall. Silenciosament les aigües del riu s’obren un pas entre les altes muntanyes; un ocell aleteja pels vímets de la ribera.

Ja molt entrada la nit, l’home que estudia abandona els llibres; roman un moment amb la mà sobre el front; a la fi s’aixeca i apaga el llum. Tot desapareix com esborrat per un poder màgic. Aleshores la vall esdevé més fosca; els estels molt més brillants i remorosos...

Al cap d’una llarga estona de quietud, quelcom extraordinari trenca la calma nocturna: heus ací que, al vessant de la muntanya més propera, s’hi encén un petit núvol fosforescent; que aquest núvol es belluga, tremola; que sura sobre els prats. Ara la seva feble lluïssor descobreix una pedra blanca, ara una creu, ara la soca d’un xiprer, ara una planta de flors pàl·lides. De prompte el núvol es parteix en mil llumets blaus que fugen per terra... Remor de veus?

En efecte; unes paraules clares, com d’argent, però al mateix temps molt llunyanes, es deixen sentir per l’aire fred de la nit.

  

Ernest Martínez Ferrando, Històries i fantasies, Ed. Alfons el Magnànim, València 1992

ENUNCIAT DE L'EXERCICI

2a) Redacta un text de característiques similars a “Remor de veus al cementeri”, pel que fa a la tipologia textual i recursos expressius, en què narres literàriament una situació misteriosa que trenca la calma de la nit (150 paraules)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

MARTA PELLICER CANO

T'ESTIME

La lluna es desperta a meitat dels grotescos pinars de la muntanya, balla amb les estrelles i s'aixequen els rumors del vent. La claror d'una caseta de muntanya trenca amb la foscor; a dins, s'hi divisa una dona que escura els plats amb la paciència a les mans. Es tracta d'una dona aparentment d'uns cinquanta anys amb la felicitat intacta. Mentre escura, mira per la finestra i somriu com si li somrigués a algú. Acaba la tasca que havia emprés feia una avorrida estona i s'eixuga les mans amb un suau tovalló.

La dona apaga fugaçment els llums de la casa i surt a la terrassa amb cautela. Observa detingudament el sostre d'estels que l'observen i aquests li fan un gest de reconeixement.

De sobte, un estel descendeix cap a ella i s'atura a l'alçada dels seus ulls redons i afables de color café. L'estel li llança un petó i ella el rep dient-li "t'estime", junt amb un vocatiu que es correspon amb el nom del seu fill. La llum desapareix com si mai hagués existit. El cel, enamorat de la lluna amb tota la plenitud, la fa desaparèixer.

Aquesta esfera redona ix del seu amagatall, però ara desprén una tonalitat vermella; es deixa captar pels ulls d'ella que, encisada, gaudeix de l'escena.

Virtuts: és volgudament líric, conserva el caràcter màgic del text de partida, respecta el temps verbal i inclou algunes figures retòriques per tal de garantir-ne la poeticitat. 

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ÀNGEL LLOPIS MANZANO

L'OLOR A XOCOLATA

Aquella nit, perfectament encarrilada per ser-ne una més, una d'angoixant i tediosa, pràcticament feia la mateixa calitja que durant aquell estiu ens assetjava diàriament. Les hores queien sota els ulls dels xiquets, ja quasi no s'hi veia ningú pel passeig de la platja i em disposava a entrar al llit i llegir-hi una mica. Mentrestant, la meva dona m'esperava amb la tovallola al cap, encara podia sentir l'olor d'aquell sabó barat del mercat, que semblava de xocolata i que tant m'encisava.

Em disposava a despullar-me, no havia tingut temps de dutxar-me aquella vesprada, i tampoc pretenia fer-ho, tot i estar marmolat i privat del sexe per eixa nit, però tant em feia. Últimament només em centrava en complir al treball, m'estava distanciant de la meva dona i els dos ho sabíem.

Al cap d'una llarga estona de silenci i d'absències del cruiximent de molls a l'habitació, vam sentir com un rebombori que s'aglomerava a la vora de la mar. Sentíem crits de tristesa i notàvem la curiositat de la gent penetrar les parets d'aquella caseta, herència de ma mare, a primera línia, una vertadera virtuositat arquitectònica.

Vam decidir baixar i, per sorpresa meva, l'olor a xocolata se m'apropava tant com ja no recordava, i m'agafava de la mà, per veure aquella monstruositat aturada a l'arena. Es tractava d'un animal gegant, ens mirava patint, semblava que no podia respirar, era un fàstic que tanta gent aprofitara per maltractar aquella pudor d'ànima en pena, però realment ningú sabia què fer. Sincerament, odiava la gent amb pretensions d'heroïna, però em veia amb la necessitat d'actuar, calia buscar la protectora d'animals i trobar solució el més aviat possible. Em dirigia cap al cotxe quan, de sobte, aquella monstruositat va iniciar un moviment estrany, aletejava frondosament, fins que va aconseguir capgirar-se i dirigir-se envers la mar. Aleshores tothom féu un esglai, una filera de tortuguetes acabaven de fer presència, tots desprotegides, va ser meravellós. Neus em féu un bes i quin goig; aquella nit compartírem l'olor de xocolata altra vegada, després de tant de temps.

Virtuts: moltes figures retòriques per tal de dir sense dir (l'olor de xocolata com a metàfora de la dona...); hi està molt ben retratada la poeticitat de la nit i l'acostament dels protagonistes gràcies a un fet extraordinari (que contrasta amb la fredor que produeix la quotidianitat).

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

CRISTINA R. DONET

(Sense títol)

Dalt de la petita muntanya es troba la casa d'un home, fa més d'una setmana que no pot dormir tranquil i que no s'acosta al poble. La gent del poble creu que s'ha tornat boig, altres sols pensen que ja ho superarà.

És una nit d'agost com una altra, l'home deixa les finestres obertes perquè l'agradable frescoreta inunda la casa, l'única novetat és que ara és sol i, quan ho recorda, amaga el cap entre les mans i plora.

Entrada la nit, la frescoreta s'ha convertit en un aire gelat d'hivern, es desperta i quan es disposa a tancar l'última finestra sent una veu que el crida. Corre cap a la porta i quan l'obri tot està nevat, però ell corre darrere eixa veu i crida el seu nom desesperadament. De sobte, la veu calla. Ell torna a pronunciar el seu nom mentre tremola de fred. Una altra vegada la veu. Es gira i s'acosta a l'avenc enorme que té al davant. Es deixa caure al terra i torna a plorar, però sense esperar-s'ho, una mà es posa al seu muscle. Alça la vista i és ella, la que pronunciava el seu nom, per qui plorava i no podia dormir. Li dóna igual la resta del món, l'agafa de la mà i s'endinsen junts a l'avenc on ella es matà fa més d'una setmana.

Virtuts: és un text treballat, es nota que està pensat per produir l'efecte final. Paraules com "avenc", "endinsar"... el fan molt literari. També és bonic que no ens diga d'entrada per què el personatge està trist, i que ho descobrim al mateix moment que llegim el desenllaç. Conserva, doncs, l'ambient misteriós del text inicial.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

IVAN PERONA RUBIO

(Sense títol)

Són les tres de la matinada i Joanet està sol a casa. Bé, no sol del tot, acompanyat del seu gos. Joanet dorm tranquil·lament quan, de sobte, es desperta alterat perquè ha sentit un degoteig, com si una aixeta estigués mig oberta. Joanet, al qual la por el domina més que el sentit comú, abaixa el braç del llit per tal que el seu millor amic li llepe la mà, per veure si així es tranquil·litza. Mitja hora més tard, a les tres i mitja de la matinada, Joanet, ja més tranquil, decideix alçar-se i anar a tancar l'aixeta. Però, quan encén el lllum, Joanet s'adona que allò que degotava és la sang del seu millor amic decapitat.

Però, aleshores, què és allò que ha llepat la mà de Joanet?

Virtuts: és, directament, de terror. El text no acaba ací, sinó que ens deixa endevinar fets terribles que succeïran després. 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JOSEP LORENTE MELIS

FOSSA A LA FOSCA

És fosc des de fa unes hores. Fa unes hores que ja no hi ha claror. Prop d'aquest petit poble, la foscor llunyana als fanals ha envaït la totalitat del turó.

Únicament aquells animalets silvestres fets a la nit veuen, si volen, alguna casa més enllà de la simple silueta del turó. A l'altra banda hi ha un poble més petit que l'anterior. Un petit camí fet per a l'accés dels vianants s'obri pas davant del fort pendent, els fajos elevats, els roures rectilinis, els sòls resultants de la lixiviació. Quan comença a allunyar-se el fum de núvols, la llum de la Lluna ho il·lumina. La llum de la Lluna els il·lumina. Aquells que són il·luminats no diuen res. No poden. La Lluna enlluerna tan ràpidament com pot tots els habitants d'aquesta fossa comuna. Habitants republicans sense memòria.

Virtuts: una mena de crescendo final fa encisador aquest text, que comença com una descripció suau de l'ambient nocturn. És líric i acaba sent intens.